Homenaje a Nunes.

 

Nunes ens va anunciar un diumenge al matí, a finals de l’any passat, a la tertúlia que acostumava a mantenir amb els seus amics al voltant de la parada de llibres del germans Vall, al mercat de Sant Antoni de Barcelona, que rebria una condecoració del govern del seu país natal, Portugal: Gran Oficial de la Orden Militar de la Espada de Santiago de la Cultura. Nunes, home de sensibilitat anarquista, com li agradava definir-se, profundament conseqüent amb les seves idees, ens ho va dir amb el seu somriure intel·ligent i franc als llavis, i amb una mirada irònica, però en els seus ulls s’albirava que aquell reconeixement li feia il·lusió. Perquè venia de lluny, de les arrels, de les seves, i perquè ja es veia rodejat d’amics vivint la paradoxa de ser cavaller, ell que sempre havia circulat a peu per aquesta Terra. Fa molts anys, quan va arribar a Barcelona, Nunes havia caminat amb els peus nus per les Rambles i el Passeig de Gràcia, mentre alguns intolerants –eren altres èpoques– cridaven: barbudo!, i ell, els ho retornava amb abraçades. També havia vist Nunes la ciutat de Barcelona des de la muntanya de Montjuic, on vivia en una barraca, i es va prometre a ell mateix conquerir-la. Nunes estava disposat a acceptar ésser cavaller per un motiu: aquells que li oferien de serho, ho feien de tot cor, i Nunes era incapaç d’ofendre un semblant, un igual, Nunes era «compañero»; un company que ens va fer costat sempre, no podia ser d’altra manera, venia de l’Escola –de Barcelona–, i ens va ajudar i molt a construir un Col·legi –el de directors– i una Acadèmia –la del cinema català–. També crec que ho va fer sempre amb el convenciment que necessitàvem il·lustrar-nos, més que no pas enllustrar-nos. Ell va ser sempre un ésser humà extremadament amable, ferm en las seves creences, però respectuós amb les dels altres; sabia Nunes parlar i exagerar la paraula, però també sabia escoltar i, en conseqüència, es feia estimar (...) Santi Lapeira.